Introspeccions

Aquesta senyora fa pinta d’avorrir-se molt…

.

.

.

.

Fins i tot sembla que pateixi; segurament està pensant, pensant amb dolor. La vida que se li fa insuportable, la calor que fa, la buidor que sent al cor o la pobra conversa que li ofereixen les seves amigues. Practica la introspecció passiva, que tan sovint ens condueix a la negativitat.

El noi que frega el water possiblement també estigui pensant en alguna cosa. En un partit de futbol, en una conversa on creu que no va dir tot el que pensava, en quin tipus de feina li agradaria fer. Practica la introspecció activa, que la veritat prefereixo força a la passiva.

La veritat és que a mi la cita setmanal amb la neteja del water -procuro que sigui setmanal- em reconforta, em fa sentir viu i no un pipiolo. Que almenys la merda que em surt pel cul me la netejo jo.

[@more@]

Desactiva els comentaris

Teatre ric, teatre pobre

Això del carnet de l’associació d’actors, quatre euros l’entrada per mi i el meu acompanyant, és gloriós. No paro d’anar al teatre. Divendres Rosencrantz i Guildenstern han mort, de Tom Stoppard, dirigida per l’Oriol Broggi a la Sala Beckett, i avui Els estiuejants, de Gorki, dirigida per la Carlota Subirós al Teatre Lliure. Teatre ric, teatre pobre.

  • Personatges: Rosencrantz i Guildenstern, els secundaris de Hamlet, versus els burgesos avorrits d’Els estiuejants, parents directes de Platonov i companyia
  • Espai: La sala Beckett, la reina de les alternatives, amb capacitat per cinquanta espectadors, versus el Teatre Lliure, tropocientos espectadors, super galàctic, superguai
  • Mitjans: A Rosencrantz i… una escenografia i un vestuari mínims feien volar la imaginació. Als estiuejants, una escenografia i un vestuari màxims la mantenien fixa en un únic lloc. (procuro no ser parcial)
  • Argument: Rosencrantz i… és una obra per teatreros, farcida de jocs i referències teatrals, directament incomprensible si no es té l’argument de Hamlet tan clar com l’evolució de la final de la Champions. De fet, els personatges són personatges teatrals… (sí, sí, és realment així) Els estiuejants és una obra d’època, un quadre, que es diria, cru i dolorós per la similitud que hi trobem amb l’actualitat.
  • Preu: Setze euros la beckett, entre vint i trenta el Lliure. (si no es té el carnet d’actor, jeje)
  • Públic: El mateix. Tots érem classe mitja-alta o alta. Burgesos.

Perquè és així: teatre ric i teatre pobre treballen pel mateix espectador. El cultivat, el ric, l’intelectual. L’ignorant, el pobre, el proletari, que se jodan. Que mirin la tele.

El teatre ha de ser mirall de la societat que l’acull. Una societat complexa com la nostra -i és que és fotudament complexa, aquesta societat nostra- seria raonable que necessités un teatre complex. La necessitat d’espectacle, la pot cobrir el Barça. La necessitat de comprendre el món on visc i les persones amb qui convisc jo la cobreixo, també, anant al teatre… Però jo sóc classe mitja-alta, gairebé un estiuejant. I els cambrers? I els treballadors de la seat? I el quiosquero? Em temo que la resposta que dóna el teatre, ni popular ni res que s’hi assembli, és la que ja he donat abans. Que se jodan. Que mirin la tele.

[@more@]

1 comentari

M’han robat el caixó de fruita de la bici

Una roda, vale

Un sillín, s’entén

Però el caixó de la fruita és lo últim

Us trobaré, cabrones

[@more@]

Desactiva els comentaris

Carta oberta al Henry

Senyor Thierry Henry,
Al Barça hi volem jugadors nobles, generosos, esforçats, humils, solidaris, simpàtics i feliços.
A més de bons, és clar.

Els jugadors mesquins, garrepes, bruts, antipàtics, mandrosos, pedants, xulapos i amargats els deixem anar al Madrid.
Encara que siguin bons.

O sigui que no t’equivoquis. Si vols venir al Barça, la teva actitud ha de canviar de manera sensible.

[@more@]

1 comentari

Platonov, Lovelock i la fi de l’Imperi Romà

Una decisió potser estranya… Però ara que, per primera vegada en molt de temps, tinc un cert control del meu temps, vaig a pel projecte que he acariciat cada mes de maig des de fa quatre anys: presentar-me a les proves d’accés de l’Institut del Teatre. Ni tan sols sé si podré anar a classe, si mai aprovés… Però que me quiten lo bailao!

Una de les obres que he de llegir de cara a les proves d’accés és Platonov, de l’Anton Chéjov, un senyor rus que posa amablement aquí a l’esquerra. Chéjov descriu amb una minuciositat que fa por la profunda decadència de la burgesia que habitava la Rússia zarista mesos abans que Lenin i els seus amics diguessin que ja n’hi havia prou. Els personatges de Chéjov en general i d’aquest Platonov en concret estan avorrits, angoixats i se senten culpables. Cansats de no fer res, torturats per un sentiment de culpa que no entenen, són autèntics morts en vida que no saben com o contra què rebelar-se. Són la personificació de la decadència. Chéjov, ja preocupat per la destrucció de la natura a mans de l’home, m’ha fet pensar en una impressionant entrevista a James Lovelock, el creador de la teoria Gaia.

En aquesta entrevista, el senyor Lovelock, que posa amablement a la meva dreta, afirmava sense massa insistència que d’aquí a cinquanta anys s’hauran fos els casquets polars, només quedaran 500 milions de sers humans vius… I que caldria invertir molta pasta en investigació nuclear per assegurar que aquests 500 milions de persones podran instalar-se a l’Antartida, única opció de supervivència… Però ho deia somrient, i al cap de deu línies començava a parlar de l’amor com un adolescent.

El que ens espanta dels personatges de Chéjov no és que intueixin el desastre, sinó la paràlisi vital a què els condueix aquesta intuïció. No caiguem en el seu error. El Marina ja ho diu; el pessimisme té un prestigi intelectual que no es mereix. Es difícil ser optimista i crític… Però no veig alternatives que em convencin. Algú té un plan millor?

[@more@]

1 comentari

Massiu

  • Exhibició Red Bull d’aviació acrobàtica, a la Barceloneta: un milió de persones (1.000.000)
  • Barça-Espanyol, al Camp Nou: Cent cinc mil persones (105.000)
  • Cursa del Corte Inglés: Cinquanta-cinc mil persones (55.000)
  • Celebració del títol de lliga, rua pels carrers de Barcelona: un milió dues-centes mil persones (1.200.000)
  • Feria d’abril, al Fórum: Tres-centes mil persones (300.000)

No trobo cap comentari enginyós. Aquests són números que m’espanten.

[@more@]

1 comentari

Antígona

Antígona és una obra necessària que parla del necessari enfrontament amb l’autoritat, amb la majoria, amb el consens, quan aquesta autoritat, aquesta majoria, aquest consens, han optat per la bogeria. Antígona és la resposta que hauríem de donar quan el sistema ens exigeix – i a tots ens arriba el moment- que fem escac en la díficil partida que de vegades sembla que juguem contra els nostres principis.

Cony que n’és difícil viure, ser conseqüent sense amargar-se, viure al cor d’una ficció planetària, ser crític sense destruir-se, mantenir el cap clar quan al nostre voltant tot és bogeria, que diria el mestre Kipling, viure i seguir sent curiós i estimant les persones i la vida. Potser no es pot? Antígona es declara morta en vida quan decideix desobeir la llei i enterrar el seu germà. Sap que aquesta decisió la porta a la mort i tot i així segueix endavant.

No les resoldré avui, les moltes preguntes que m’ha deixat aquest Antígona que avui he vist. De fet no crec que tinguin resposta… Per això vaig al teatre: per veure una manera de resoldre un problema. Quan exercia les matemàtiques deia que els problemes volia veure’ls al full de paper. Ara dic que els vull veure a l’escenari. Algun dia m’adonaré que un problema de la vida, quan me’l trobo al davant, el resolc com tothom: com puc. Però també com m’han ensenyat que es podia resoldre, des de l’escenari, des de les pàgines d’un llibre o, si he tingut sort, des de la vida. Perquè els millors mestres, al final, són les persones! Però hem d’acumular tot el bagatge possible perquè quan haguem de dir no, sapiguem dir no. I aquell dia, potser haver vist la valentia d’Antígona ens ajudarà.

Breu sinopsi d’Antígona aquí

[@more@]

Desactiva els comentaris

Els posts que no vaig escriure

Els posts que no vaig escriure aquesta setmana en la que, curiosament, vaig disposar de força temps lliure, podrien haver dut els següents títols:

  • Estrena satisfactòria
  • Els homes tatuats
  • Records i memòria
  • Opcions de vida
  • Jango Edwards
  • Despedida capulla

M’adono que he desenvolupat, com deia el Mikel fa temps, una mena de línea de pensament editorial, on algunes situacions o reflexions em condueixen a redactar mentalment l’article del bloc. El problema que tinc és que el redacto mentalment i després no el publico.

I he acabat no compartint que l’estrena va anar molt bé. Que el carrer tallers el patrullen uns estranys homes calbs, vestits de negre, amb llargues barbes i tatuatges per tot el cos. O que vaig veure la peli Olvídate de mí, que amb un títol absurd provoca una bonica reflexió sobre la memòria, el record i l’amor. Tampoc he parlat sobre la necessitat de viure d’acord amb les propis idees, reflexió conjunta que va néixer en dues precioses converses que he tingut aquests dies desocupats i primaverals. Ni de l’espectacle extraordinari del que diuen que és el millor pallasso del món, en Jandgo Edwards -en tot cas el més punkarra. O que poques ocasions com una despedida de solter -inclús la seva preparació- poden mostrar com n’arribem a ser de diferents, les persones.

Bonica setmana.

PS: Per cert, canvio el nom del bloc. Una investigació minuciosa m’ha fet descobrir que com a mínim hi ha tres blocs més que es diuen Es quan dormo que hi veig clar. A més, últimament penso que és al migdia, quan hi veig més clar. Espero que el nou nom sigui del gust de tots.

[@more@]

1 comentari

Els Panettone Brothers estrenem!

Després de les necessàries vacances, la setmana santa de reflexió, hem reprès aquesta setmana amb tota l’energia perquè pillastres… Demà estrenem Paquetes Paco al teatre de Cal Ninyu de Sant Boi, a les 21:30! Les lliçons de la presó van ser dolorosament útils; hem seguit la línia del que intuïm que demanaven els presos -és una pedagogia de la letra con sangre entra-. Ja hem superat, a més, la clàssica tragèdia prèvia -tots els qui heu fet teatre la coneixeu; que s’espatlli l’acordió el dia abans d’estrenar, que el sistema de focus peti durant l’assaig general, etc. Vaja, espero que realment sigui la última: el Rafa es va fer un macrotrau al dit mentre feia el manowar per la muntanya -i és una aventura digna d’explicar, que algun dia posaré per aquí- i no pot fer el número de malabars que tanta dificultat va portar muntar. Total, que en tres dies hem hagut de canviar el final de l’obra… Toquem fusta!

Si voleu venir, esteu, naturalment, convidats; m’ho hauríeu de fer saber abans de demà, via sms, mail, o comentari al bloc. Recordeu, teatre de Cal Ninyu, Ferrocarril de la Generalitat desde plaça Espanya parada Sant Boi, a les 21:30: Paquetes Paco. Després us convidem a un pica-pica, és l’estrena! Una condició demanem, només: portar moltes, moltes ganes de riure!

PS: La tragèdia prèvia, per cert, sempre la salva la màgia del teatre. Francesc, recordes que vas trobar l’únic acordió diatònic en Sol-Re que hi havia a BCN a més del que s’havia trencat? I l’accident de moto d’en Biel el dia de presentar el Tres-Quarts d’Espera a l’Institut del Teatre, que només va acabar en contractura? Com oblidar l’arribada del Quim, doctorand en enginyeria elèctrica, amb cinquanta aparells per arreglar el grup electrogen? …

[@more@]

Desactiva els comentaris

Teatre a la presó (II)

Què voleu que us digui… M’esperava un retorn una mica més agraït, la veritat. La que vam fer a la Trini és una de les funcions més doloroses que recordi. Preferiria, naturalment, explicar que va ser un èxit, que els presos ploraven de riure i que van oblidar, durant l’hora que durava la funció, que estaven “encerrados”, que els aplaudiments van ser fenomenals, que la comunicació actors-públic va ser sincera i autèntica… Però no.

[@more@]

Teníem uns cent espectadors, dels quals deu van marxar quan van veure els brothers vestits amb malles –a mi no me traigáis travelos- uns seixanta reien moderadament –i no em semblava que volguessin entrar massa a la proposta- i, sobretot, vint es van dedicar a sabotejar la funció amb intervencions destructives. Sort dels brothers, que tenen unes tables enormes, i van saber aguantar el temporal. La seva actitud, professional i valenta, va ser impecable.

De fet, ja ho sabíem, que cridarien… A l’època isabelina, a les quadres atapeïdes de gent on va florir Shakespeare, el públic intervenia a l’obra, parlava, opinava, acompanyava els actors amb mostres d’emoció, alegria, por, alerta… Això és el que veiem a la peli Shakespeare in Love, no? Amb aquest referent tan naïf vam anar a la presó… I allà ens vam trobar que les intervencions del públic eren d’allò més destructiu. Únicament de tipus sexual o relacionades amb la presó, més destinades a fer riure els colegues que no a expressar emoció per allò que veien. La veritat és que em costa fer-ne un balanç positiu. Com a rodatge va estar bé, perquè vam detectar mancances en l’espectacle que, a dues setmanes vista, som a temps de resoldre. Però pel que fa al valor de la representació…

Em costa ser optimista com la Nuri, l’educadora de la presó. Per ella la representació havia estat un èxit. Ens explicava que d’un temps ençà, les condicions de vida i, en conseqüència, l’ambient, s’han degradat moltíssim. Que on n’hi haurien de dormir dos n’hi dormen cinc, que les baralles estan a l’ordre del dia, que la tensió és alta. En aquest context, una proposta com el clown, basada en la tendresa i l’innocència, és difícil. Per als presos és difícil transitar aquesta mena de sentiments sense perdre les proteccions que, inevitablement, un s’ha de construir en un lloc de supervivència difícil com la presó. Quina sort que tenim de no estar a la presó! Ells s’han de protegir…. I tot i això, deia ella, van seguir l’espectacle, perquè les bromes que feien tenien a veure amb el que veien! Això, que sembla tant de calaix, és difícil que passi… De manera que el balanç ha de ser bo!

A vegades, com proposava Ghandi, repeteixo allò que vull acabar creient. I què cony! Per molt que el meu ego artístic quedés una mica toca, només que n’hi hagués un, un de sol, que sentís que dijous va ser un dia “una mica millor” que la resta… Doncs ja val la pena.

1 comentari