Què voleu que us digui… M’esperava un retorn una mica més agraït, la veritat. La que vam fer a la Trini és una de les funcions més doloroses que recordi. Preferiria, naturalment, explicar que va ser un èxit, que els presos ploraven de riure i que van oblidar, durant l’hora que durava la funció, que estaven “encerrados”, que els aplaudiments van ser fenomenals, que la comunicació actors-públic va ser sincera i autèntica… Però no.
[@more@]
Teníem uns cent espectadors, dels quals deu van marxar quan van veure els brothers vestits amb malles –a mi no me traigáis travelos- uns seixanta reien moderadament –i no em semblava que volguessin entrar massa a la proposta- i, sobretot, vint es van dedicar a sabotejar la funció amb intervencions destructives. Sort dels brothers, que tenen unes tables enormes, i van saber aguantar el temporal. La seva actitud, professional i valenta, va ser impecable.
De fet, ja ho sabíem, que cridarien… A l’època isabelina, a les quadres atapeïdes de gent on va florir Shakespeare, el públic intervenia a l’obra, parlava, opinava, acompanyava els actors amb mostres d’emoció, alegria, por, alerta… Això és el que veiem a la peli Shakespeare in Love, no? Amb aquest referent tan naïf vam anar a la presó… I allà ens vam trobar que les intervencions del públic eren d’allò més destructiu. Únicament de tipus sexual o relacionades amb la presó, més destinades a fer riure els colegues que no a expressar emoció per allò que veien. La veritat és que em costa fer-ne un balanç positiu. Com a rodatge va estar bé, perquè vam detectar mancances en l’espectacle que, a dues setmanes vista, som a temps de resoldre. Però pel que fa al valor de la representació…
Em costa ser optimista com la Nuri, l’educadora de la presó. Per ella la representació havia estat un èxit. Ens explicava que d’un temps ençà, les condicions de vida i, en conseqüència, l’ambient, s’han degradat moltíssim. Que on n’hi haurien de dormir dos n’hi dormen cinc, que les baralles estan a l’ordre del dia, que la tensió és alta. En aquest context, una proposta com el clown, basada en la tendresa i l’innocència, és difícil. Per als presos és difícil transitar aquesta mena de sentiments sense perdre les proteccions que, inevitablement, un s’ha de construir en un lloc de supervivència difícil com la presó. Quina sort que tenim de no estar a la presó! Ells s’han de protegir…. I tot i això, deia ella, van seguir l’espectacle, perquè les bromes que feien tenien a veure amb el que veien! Això, que sembla tant de calaix, és difícil que passi… De manera que el balanç ha de ser bo!
A vegades, com proposava Ghandi, repeteixo allò que vull acabar creient. I què cony! Per molt que el meu ego artístic quedés una mica toca, només que n’hi hagués un, un de sol, que sentís que dijous va ser un dia “una mica millor” que la resta… Doncs ja val la pena.
El noi que frega el water possiblement també estigui pensant en alguna cosa. En un partit de futbol, en una conversa on creu que no va dir tot el que pensava, en quin tipus de feina li agradaria fer. Practica la introspecció activa, que la veritat prefereixo força a la passiva. 
