Teatre ric, teatre pobre

Això del carnet de l’associació d’actors, quatre euros l’entrada per mi i el meu acompanyant, és gloriós. No paro d’anar al teatre. Divendres Rosencrantz i Guildenstern han mort, de Tom Stoppard, dirigida per l’Oriol Broggi a la Sala Beckett, i avui Els estiuejants, de Gorki, dirigida per la Carlota Subirós al Teatre Lliure. Teatre ric, teatre pobre.

• Personatges: Rosencrantz i Guildenstern, els secundaris de Hamlet, versus els burgesos avorrits d’Els estiuejants, parents directes de Platonov i companyia
• Espai: La sala Beckett, la reina de les alternatives, amb capacitat per cinquanta espectadors, versus el Teatre Lliure, tropocientos espectadors, super galàctic, superguai
• Mitjans: A Rosencrantz i… una escenografia i un vestuari mínims feien volar la imaginació. Als estiuejants, una escenografia i un vestuari màxims la mantenien fixa en un únic lloc. (procuro no ser parcial)
• Argument: Rosencrantz i… és una obra per teatreros, farcida de jocs i referències teatrals, directament incomprensible si no es té l’argument de Hamlet tan clar com l’evolució de la final de la Champions. De fet, els personatges són personatges teatrals… (sí, sí, és realment així) Els estiuejants és una obra d’època, un quadre, que es diria, cru i dolorós per la similitud que hi trobem amb l’actualitat.
• Preu: Setze euros la beckett, entre vint i trenta el Lliure. (si no es té el carnet d’actor, jeje)
• Públic: El mateix. Tots érem classe mitja-alta o alta. Burgesos.

Perquè és així: teatre ric i teatre pobre treballen pel mateix espectador. El cultivat, el ric, l’intelectual. L’ignorant, el pobre, el proletari, que se jodan. Que mirin la tele.

El teatre ha de ser mirall de la societat que l’acull. Una societat complexa com la nostra -i és que és fotudament complexa, aquesta societat nostra- seria raonable que necessités un teatre complex. La necessitat d’espectacle, la pot cobrir el Barça. La necessitat de comprendre el món on visc i les persones amb qui convisc jo la cobreixo, també, anant al teatre… Però jo sóc classe mitja-alta, gairebé un estiuejant. I els cambrers? I els treballadors de la seat? I el quiosquero? Em temo que la resposta que dóna el teatre, ni popular ni res que s’hi assembli, és la que ja he donat abans. Que se jodan. Que mirin la tele.

[@more@]

Tweet