En Zizou, amb el seu barriobajero cop de cap, ens va demostrar que és un mortal com nosaltres. La final del Mundial, potser no va ser molt chichosa futbolísticament però va ser extraordinària des d’un punt de vista humà. De fet, l’estructura dramàtica, el disseny dels personatges és perfecte. El protagonista, l’heroi sobrehumà a qui traeix la còlera i se l’emporta al fangar dels violents… Però també la dels secundaris, l’incansable Cannavaro, bufant i rebufant, el fidel Ribéry, el gegant Luca, el mesquí Materazzi, l’indolent però genial Henry. Veient el partit, i després 
del penós Hamlet de la setmana passada, m’estic pensant de tornar-me a fer futbolero. Allà, a Berlín, sota la mirada de milions -potser mils de milions- de persones, vint-i-cinc fistros van despullar com només els grans actors saben fer. Espectacle futbolístic i catarsis espiritual, tot pel mateix preu… O qui no es va quedar glaçat quan va veure el cop de cap, trasbalsat en veure la impotència de l’heroi quan es va adonar del que havia fet, aterrat davant la possibilitat de trobar-se al seu lloc?
Pobre Zizou.
Però jo crec que no es mereixia això de millor jugador del mundial. Sic.
[@more@]
