Recordem un instant la història; el rei de Dinamarca mor assassinat pel seu germà, que al cap d’un mes es casa amb la vídua. El fill del monarca assassinat està afligit i indignat, i en això que se li apareix l’espectre del pare i li diu que ha estat assassinat i que vol venjança. A saco, no? Ell embogeix -o ho simula, segons qui dirigeixi- i agita l’ambient de la cort, creant merder per un tubo, per descobrir si el que li ha dit el fantasma és veritat, i aconsegueix entre altres coses que la seva nòvia es suicidi. El cas és que es fa molt pesat, i el nou rei decideix enviar-lo a Anglaterra i allà liquidar-lo. No ho farà, és clar, i al final es moren tots menys l’Horaci-l’amic del prota, curiosament, aquell personatge típic que a les pelis ianquis és el primer de morir. En fi, ara fixeu-vos en la foto:
Qui diríeu que són? Jo hi veig el rei convencent la seva esposa que Hamlet és una molèstia, i que l’han d’enviar "de vacances" a Anglaterra! Però no. Resulta que l’Eduard Fernández, que té quaranta-un anys, és el jove príncep Hamlet, parlant amb la seva mare, la gèlida Marisa Paredes… Però amics, els sentiments adolescents que mostra no colen ni en pintura, tot i l’esforç extraordinari que fa. Ell és un monstre de la interpretació, i tant! Però potser ja és massa gran…
Quin desastre de muntatge, fred, funcionarial, distant, mancat d’imaginació, mal recitat, avorrit, avorridíssim.
Vaig entendre la gent que decideix no tornar al teatre.
Quina pena, quina ràbia.
PS: Per compensar la bilis d’aquest post, us recomano els comentaris al post Sequera II, una mica més avall, de l’insuperable i sarcàstic Furi. Espero que aviat et decideixis a fer el teu bloc, seria genial, n’estic segur! Una abraçada des d’aquí
[@more@]
