Avui he anat a veure Blasted, de la Sarah Kane, una obra de teatre brutal que en una hora destrueix l’individu, les relacions humanes i el model de societat que ens acull. Una barbaritat. Una de les escenes més brutals -jo ho he patit així- és quan el soldat viola l’Ian, el protagonista.
He trobat aquestes paraules d’Aristòtil que descriuen amb elegància la incomoditat que he viscut al teatre mentre assistia a la sodomització de l’Ian:
Debemos entender por compasión o piedad la emoción que el hombre experimenta ante la desgracia del personaje trágico; y por temor el miedo a que esa desgracia, propia de la condición humana, pueda acaecernos también a nosotros, los espectadores, hechos de la misma masa que los personajes de la tragedia.
Val la pena el comentari que acompanya aquest fragment, que descriu prou bé la pau i alleujament amb què he sortit del teatre:
Por efecto de la homeopatía, consistente en curarse de una afección experimentando una afección similar, la tragedia nos curará del temor y la compasión. ¿En qué grado? Esta es la cuestión. Hay quienes creen que se trata de una purificación total, de una erradicación de dichas emociones. Otros piensan que no se trata de hacer del hombre un ser insensible, sino de curar sólo los excesos patológicos de compasión y de temor que podrian convertirnos en enfermos psiquicos.
Sarah Kane, després de successives estades en clíniques psiquiàtriques, es va penjar el 1999 a l’edat de vint-i-cinc anys. Va deixar darrere seu un grapat d’obres brutals com aquest Blasted que he vist avui…. Potser va ser capaç de veure l’abisme d’horror que ens amenaça, i va decidir dispensar-nos-el a petites dosis.
Però fabricar el medicament exigia enfonsar-se en l’abisme.
[@more@]
Em moro de ganes de veure una obra seva!
Aviam si despertam d’aquesta letarg cultural!