Teatre, docència i grup

Avui ha estat el meu darrer dia de professor a Elisava. Està clar que el professor estableix un vincle afectiu amb els alumnes, amb ells individualment, per descomptat, però també amb aquella suprapersonalitat grupal contra la que ha hagut d’enfrontar-se… M’explicaré. Tinc la teoria que els grups de persones -des de les parelles fins a multituds- tenen una "suprapersonalitat" que no és, en cap cas, suma de les personalitats que el composen. Aquesta supraidentitat és la que, en el cas de la docència, tracta el professor, la que ha d’aprendre a tractar. I és dura de pelar, i tant si ho és. Els professors parlem de grups bons, de grups dolents, de grups dispersos…

Quan dirigeixo grups de teatre, també m’he d’enfrontar a suprapersonalitats. Però allà tinc altres recursos, allà puc incidir -i ho faig- directament sobre les persones per acabar resolent el que, també en llenguatge propi, anomeno "l’equació humana". Aquesta és la primera tasca que m’imposo a l’hora d’assumir la direcció d’un grup. De vegades aquesta equació es desfà… I llavors cal actuar amb prestesa.

Justament avui, després de les sis últimes hores de classe a Elisava, a un crispat assaig amb els Panettone Brothers, m’he adonat que l’equació, el contracte, que ens mantenia compactes s’havia esgotat. A un mes de l’estrena, fa una certa recança… Ja en fa set que estem assajant, potser és normal… Només espero que puguem trobar una equació d’urgència, un nou contracte per tal que el proper 22 d’abril puguem estrenar com pretenem…

Toquem fusta.

[@more@]

Tweet