Molt breument, pillastres, des de la Xina mantinc un altre bloc -feblement al principi, amb una mica mes d insistencia aquests darrers dies…
Val la pena llegir-ho en ordre, crec…
Furi, veuras que he repetit el teu truqui de les multipersonalitats -o heteronims- que tornen a la vida… En Quelisto tambe es benvingut a cal Li Pong!
Apa, que aixo s acaba!
[@more@]
No se lo pierdan, señoras y señores, niños y niñas, altos y bajos, solteros y casados, peludos y calvos, NO DEJEN QUE SE LO EXPLIQUEN!
Este domingo 16 de Julio, en la Muntañeta de Sant Boi, los Panettone Brothers presentamos nuestro espectáculo de cañí clown Paquetes Paco, al aire libre, desafiando este bochorno calorífico con toneladas de humor, malabares y ternura. 
¿Circo? Por supuesto!
¿Teatro?¡Pues claro que sí!
¿Clown? ¡Sí, sí, sí!
¿Ballet metafísico austrohungaro? …
¿Malabares? ¡Palos chinos, mazas y diábolos!
¿Títeres? ¡De eso también tenemos!
Pero de lo que vamos sobrados es de cañí.
Paquetes Paco, un espectáculo de cañí clown
[@more@]
En Zizou, amb el seu barriobajero cop de cap, ens va demostrar que és un mortal com nosaltres. La final del Mundial, potser no va ser molt chichosa futbolísticament però va ser extraordinària des d’un punt de vista humà. De fet, l’estructura dramàtica, el disseny dels personatges és perfecte. El protagonista, l’heroi sobrehumà a qui traeix la còlera i se l’emporta al fangar dels violents… Però també la dels secundaris, l’incansable Cannavaro, bufant i rebufant, el fidel Ribéry, el gegant Luca, el mesquí Materazzi, l’indolent però genial Henry. Veient el partit, i després 
del penós Hamlet de la setmana passada, m’estic pensant de tornar-me a fer futbolero. Allà, a Berlín, sota la mirada de milions -potser mils de milions- de persones, vint-i-cinc fistros van despullar com només els grans actors saben fer. Espectacle futbolístic i catarsis espiritual, tot pel mateix preu… O qui no es va quedar glaçat quan va veure el cop de cap, trasbalsat en veure la impotència de l’heroi quan es va adonar del que havia fet, aterrat davant la possibilitat de trobar-se al seu lloc?
Pobre Zizou.
Però jo crec que no es mereixia això de millor jugador del mundial. Sic.
[@more@]
Recordem un instant la història; el rei de Dinamarca mor assassinat pel seu germà, que al cap d’un mes es casa amb la vídua. El fill del monarca assassinat està afligit i indignat, i en això que se li apareix l’espectre del pare i li diu que ha estat assassinat i que vol venjança. A saco, no? Ell embogeix -o ho simula, segons qui dirigeixi- i agita l’ambient de la cort, creant merder per un tubo, per descobrir si el que li ha dit el fantasma és veritat, i aconsegueix entre altres coses que la seva nòvia es suicidi. El cas és que es fa molt pesat, i el nou rei decideix enviar-lo a Anglaterra i allà liquidar-lo. No ho farà, és clar, i al final es moren tots menys l’Horaci-l’amic del prota, curiosament, aquell personatge típic que a les pelis ianquis és el primer de morir. En fi, ara fixeu-vos en la foto:
Qui diríeu que són? Jo hi veig el rei convencent la seva esposa que Hamlet és una molèstia, i que l’han d’enviar "de vacances" a Anglaterra! Però no. Resulta que l’Eduard Fernández, que té quaranta-un anys, és el jove príncep Hamlet, parlant amb la seva mare, la gèlida Marisa Paredes… Però amics, els sentiments adolescents que mostra no colen ni en pintura, tot i l’esforç extraordinari que fa. Ell és un monstre de la interpretació, i tant! Però potser ja és massa gran…
Quin desastre de muntatge, fred, funcionarial, distant, mancat d’imaginació, mal recitat, avorrit, avorridíssim.
Vaig entendre la gent que decideix no tornar al teatre.
Quina pena, quina ràbia.
PS: Per compensar la bilis d’aquest post, us recomano els comentaris al post Sequera II, una mica més avall, de l’insuperable i sarcàstic Furi. Espero que aviat et decideixis a fer el teu bloc, seria genial, n’estic segur! Una abraçada des d’aquí
[@more@]
Avui he acabat el magnífic curs de Cabaret Absurd amb el Christian Atanasiu, a Estudis de Teatre. Molt, molt interessant, i la mar de divertit…
Aquests cursos intensius sempre activen, remouen, em sacsegen l’energia teatral! I és clar, una setmana és temps més que suficient perquè el grup humà funcioni. Ja ho sabem, que tots els grups tenen un naixement, una vida i una mort… Però compartir la vida del grup entre improvitzacions delirants, llargues sobretaules i guitarreos a s’hora baixa és preciós.
La veritat és que el plan de l’Atanasiu encara no he acabat de madurar-lo del tot… Em penso que era l’intent de posar unes normes, de dotar d’estructura aquest edifici incert que és l’humor absurd. Però després de la vacilació inicial, crec que m’ha servit pel que volia: per tenir elements per exagerar i millorar el número del Pa amb Tomàquet. Un número que entra sense cap mena de dubte en aquest terreny que hem explorat de la mà del mestre Atanasiu: el Cabaret Absurd.
[@more@]Per què els posts que romanen més temps del desitjat solen ser aquells de què menys orgullosos estem? Demano públiques excuses pel pesadíssim Blasted Aristòtil que ha enmudit el bloc aquest darrer mes. Novetats, com de costum, moltes;
I només agrair-li al Mikel la seva solidesa de blocker a prova de bomba i els seus tocs d’atenció per recuperar l’hàbit.
A tope pillastres.
[@more@]
Avui he anat a veure Blasted, de la Sarah Kane, una obra de teatre brutal que en una hora destrueix l’individu, les relacions humanes i el model de societat que ens acull. Una barbaritat. Una de les escenes més brutals -jo ho he patit així- és quan el soldat viola l’Ian, el protagonista.
He trobat aquestes paraules d’Aristòtil que descriuen amb elegància la incomoditat que he viscut al teatre mentre assistia a la sodomització de l’Ian:
Debemos entender por compasión o piedad la emoción que el hombre experimenta ante la desgracia del personaje trágico; y por temor el miedo a que esa desgracia, propia de la condición humana, pueda acaecernos también a nosotros, los espectadores, hechos de la misma masa que los personajes de la tragedia.
Val la pena el comentari que acompanya aquest fragment, que descriu prou bé la pau i alleujament amb què he sortit del teatre:
Por efecto de la homeopatía, consistente en curarse de una afección experimentando una afección similar, la tragedia nos curará del temor y la compasión. ¿En qué grado? Esta es la cuestión. Hay quienes creen que se trata de una purificación total, de una erradicación de dichas emociones. Otros piensan que no se trata de hacer del hombre un ser insensible, sino de curar sólo los excesos patológicos de compasión y de temor que podrian convertirnos en enfermos psiquicos.
Sarah Kane, després de successives estades en clíniques psiquiàtriques, es va penjar el 1999 a l’edat de vint-i-cinc anys. Va deixar darrere seu un grapat d’obres brutals com aquest Blasted que he vist avui…. Potser va ser capaç de veure l’abisme d’horror que ens amenaça, i va decidir dispensar-nos-el a petites dosis.
Però fabricar el medicament exigia enfonsar-se en l’abisme.
[@more@]
Quan Leo Bassi va decidir muntar viatges en bus per visitar "lo peor de madrid" molts vam pensar que a bcn també en necessitàvem una, de moguda d’aquest tipus… Doncs en aquest link
http://youtube.com/watch?v=ZCp6_3eXJdk&search=bassibus
hi ha el primer viatge del bassibus a barna, visitant el Forrum, el Forat de la Vergonya i repassant el who’s who de la corruptela catalana: Oliveras, Lacalle, Sanahuja and company. per qui dubti que la sàtira política és una arma demolidora, i per qui no ho dubti també. Apoteòsic i imprescindible, Leo Bassi és definitavament un dels grans.
PS: Alerta, dura vint minuts
[@more@]
I mean, I want to discover the real Barcelona, you know, not just the one for the tourists. I want to get to these places… where the real catalans go, do you understand me? I don’t want to find this FUCKING TOURISTS, because they destroy everything they touch, they don’t respect anything, they don’t understand anything. I was in this wonderful city for the first time three years ago, and it was SOOOO better, not that quantity of tourists that don’t understand anything, and things were cheaper, and WHERE THE FUCK DO YOU CATALANS GO NOW because I go to Rambla and I am getting angry because I just see fuckin americans and fuckin germans and fuckin fuck the mothefuckers fuckin fuck Barcelona and the tourists fuck fuck fuck and I want catalans and and and
then I go to Starbucks Coffee and everything gets easier
[@more@]
Sturm und Drang va ser una moguda artística que va liderar el Goethe i que brindava per l’exaltació, el sentiment i la joventut contra el racionalisme avorridot i sonso. Sturm un Drang va marcar una època d’esplendor cultural a l’Alemanya del 1800, potser similar al de l’època isabelina a l’Anglaterra d’un parell de segles abans…. Però és clar, de Shakespeare només n’hi ha un, i l’encarregat teatral de l’Sturm und Drang, aquest Schiller de qui ens ocuparem avui (foto), doncs mira, no arriba a la sola de la sabata del seu admirat mestre…. Tot i copiar-li l’estil, les temàtiques, l’esperit, la temàtica i gairebé la rima. Però de totes maneres, aquest Maria Estuard que preparo per les proves de l’IT es deixa llegir prou agradablement.
Schiller modifica la història –la HISTÒRIA, diríem- perquè s’adapti a allò que vol explicar. Es prou gros: tria un personatge històric, Maria Estuard, i li’n modifica la 
biografia –la seva i la de l’antagonista, Isabel I- perquè encaixi en el perfil de personatge que li interessa. El problema és que aquest perfil, tot sovint, no acaba de funcionar del tot, i tot allò que en Shakespeare seria credibilitat i veritat, autèntica comprensió de l’esperit humà, en Schiller és fals… perquè imposa el seu discurs a les persones. De fet, la Maria Estuard aquesta és tan recta, tan justa… que no me l’acabo de creure, de tal manera que m’ha acabat fent ràbia, i com a lector m’he passat al bando contrari, el de la Isabel I. La veritat és que me n’he alegrat quan a la pesada de la Maria Estuard li han tallat el cap. Ha estat un alleujament similar al que vaig sentir quan en Pascual va fer fora de classe tota la última fila per mal comportament.
Moltes vegades, quan se li veu el llautó al discurs que ens estan fent, ja sigui des de la tribuna política o des de l’escenari –i no hi ha tanta difèrencia-, ens posicionem a l’altre costat. Aquest és potser un motiu de la vigència actual de Shakespeare, o del Chéjov de qui parlàvem l’altre dia… no ens volen adoctrinar, simplement ens descriuen la vida.
Penso que amb Maria Estuard, Schiller fracassa: és com si després de veure La lista de Schindler pensessis que el bo era l’oficial nazi! Ell volia que em posés al costat de la Maria Estuard, que no té por, que és arrogant, orgullosa i sempre sap què ha de fer. Al costat d’una Maria Estuard inhumana. I que detestés una Isabel que dubta, que es fa preguntes, que aspira a ser justa. Que detestés una Isabel humana.
[@more@]
